dilluns, 7 d’abril de 2008

Reflexions sobre l'aigua a Catalunya

Tal com vàrem comentar aquí, publiquem el pròleg del MH Sr. Jordi Pujol a la reedició del llibre del Sr. Daniel Pagès, en el que reflexiona sobre els canvis en els usos de l'aigua, molt lligat al model que es vol per a Catalunya, i la seva disponibilitat, tot recordant la figura de Daniel Pagès.

[Actualització] Parlament de l'acte de presentació del llibre a càrrec del Dr. Rafael Mujeriego, patró de la Fundació.

Senyores i senyors,
quan un es planteja la traducció i l'edició d'un llibre sobre reg agrícola amb aigua regenerada, espera normalment aconseguir una certa satisfacció personal i un cert reconeixement professional. El que és més inusual és que d'aquesta iniciativa sorgeixi una estreta relació professional i personal amb algun col·lega, que arribi a convertir-se en una col·laboració ininterrompuda i fructífera al llarg del temps.

Aquest va ser precisament el benefici immediat de contactar amb el Sr. Daniel Pagès, quan em vaig plantejar la conveniència de comptar amb un revisor expert de la terminologia utilitzada en el llibre que estava editant. La meva petició d'assistència tècnica va ser el germen d'una magnífica relació personal i professional, que em va permetre formar part de Fundació Agrícola Catalana i compartir tantes i tantes reflexions i projectes amb alguns dels usuaris més destacats de l'aigua a Catalunya.

Vist en perspectiva, la clau de l'èxit dels meus primers contactes amb el Sr. Pagès fou precisament la nostra profunda sintonia amb una de les facetes de la seva personalitat que vull destacar en aquest acte d'homenatge: la seva valoració del paper de la Universitat com a centre generador de coneixement, com a referent bàsic per a l'avenç pràctic d'aquesta activitat de “pagès” a la qual ell se sentia tan estretament associat.

Era sorprenent constatar la valoració tan positiva que el Sr. Pagès tenia de la Universitat, i en particular la Universitat de Califòrnia de la qual havia estat col·laborador molt abans que jo en fos alumne. Una valoració en la que la Universitat representava un referent al que poder plantejar preguntes i del que poder obtenir respostes pràctiques; un interlocutor amb el qual poder mantenir un procés continu de debat i progrés, presidit per la capacitat d'arribar a compromisos, que després podrien ser millorats o perfeccionats; i tot això, en un ambient de pragmatisme propi del que inverteix esforços i desitja obtenir beneficis, tant econòmics com socials i ambientals.

Rafael Mujeriego

* * * * *

Pròleg

És un honor per mi que la Fundació Agrícola Catalana m’hagi
demanat que fes el pròleg d’aquest llibre d’en Daniel Pagès
(q.a.c.s). És un honor, però també un compromís molt gran. Tan
gran que és molt difícil que el pugui complimentar bé. Primer,
perquè no sóc cap especialista del tema. I segon, perquè el llibre
entra tan a fons en el tema amb tanta documentació i amb tant de
rigor tècnic, que se’m fa difícil poder-ne parlar amb un mínim
d’autoritat.

El mal és que el gran respecte que vaig sentir per en Daniel Pagès,
el judici tan positiu que vaig fer de la seva manera nova i atrevida
d’enfocar els temes agrícoles; i també la consideració que tinc per la
Fundació Agrícola Catalana fan, tot plegat que finalment faci aquest
pròleg. Tot i que, repeteixo, no sóc persona indicada. Encara que
també és de justícia dir que el tema de l’aigua sempre m’ha atret,
fins i tot fascinat.

De l’aigua en general, però sobretot de l’aigua aplicada al regadiu i
a la indústria, és a dir, l’aigua que fa moure turbines i que fa
electricitat. L’aigua dels regadius del Maresme de quan jo era nen,
del Canal d’Urgell o dels conreus d’Israel o de Líbia en ple desert. I
l’aigua que va fer possible la industrialització de Catalunya a cavall
de rius amb poc cabal, però ben aprofitat.

Però feta aquesta confessió de poc coneixement tècnic però de
quasi romanticisme pels regadius, i pels “mills”, els molins, que
varen fer funcionar les fàbriques tèxtils, què puc dir?

Puc afegir que sóc conscient que a casa nostra l’aigua és un bé
escàs. I això sempre m’ha preocupat. O potser més que escàs mal
utilitzat? Mal gestionat? En Pagès hi va treballar sobre això, i insistia
en el mal aprofitament de l’aigua. Confesso que en algun moment –
especialment quan la discussió, molt aspra, sobre el Pla Hidrològic
Nacional– m’hauria agradat poder-li fer una consulta. I la seva
absència es fa sentir en un moment en què entorn de l’aigua seguim
tenint uns quants interrogants seriosos.

Assenyalem-ne alguns.

1.- L’àrea metropolitana de Barcelona té uns recursos hídrics
realment suficients, o no? Sempre s’havia dit que sí, però després
s’ha dit que no, no sé si per nous estudis o per raons polítiques. En
què quedem?

2.- Suposant que la dotació d’aigua sigui insuficient, el dèficit es
podrà esmenar amb les aigües regenerades i amb les
dessalinitzadores? Ara es diu que sí. I en tot cas el que és evident
és que no es pot comptar amb el transvasament de l’Ebre. I és molt
improbable que es pugui fer venir aigua del Roine. És molt cabalós,
li sobra aigua, però el transvasament toparia també amb molta
oposició política.

3.- Per tant, hem de desar com a ja no vàlida la idea d’en Victoriano
Muñoz –també admirat per en Daniel Pagès- que volia connectar
les diverses conques catalanes i assegurar així un subministrament
regular a tot el territori català? Probablement, sí. Potser no per
raons tècniques, però sí per raons polítiques i de sensibilitat
popular. El problema de l’aigua s’haurà de resoldre per altres
camins. Probablement aquesta seria també l’opinió d’en Daniel
Pagès.

De tota manera estic segur que en Daniel Pagès també seria
conscient que és molt difícil canviar els hàbits de la gent. I ara em
refereixo sobretot a la pagesia. Sóc testimoni que és molt difícil
convèncer pagesos de regadiu acostumats a gastar aigua amb
generositat que adoptin sistemes de regadiu estalviadors d’aigua.
En realitat tots sabem que on més aigua es gasta –i on més se’n
podria estalviar- és a l’agricultura. Fa de mal dir, i fa de mal prendre
decisions que estalvien molta aigua, per raons polítiques, però és
així. I ho puc dir des de la força que em dóna haver estat impulsor
de regadius. I, també, sense prou èxit, de sistemes de reg menys
gastadors d’aigua.

4.- Si les coses són així, té sentit fer nous regadius? Ho pregunto jo
que, com acabo de recordar, he impulsat tant com he pogut
l’Algerri-Balaguer, els regadius de l’embassament de Margalef i els
del Baix Segre, molts regadius gota a gota arreu de Catalunya, i un
llarg etcètera. I que sempre va estar a favor del Xerta –riu Sènia, i
de l’embassament de Rialb i del Segarra-Garrigues, val a dir que
topant amb molta oposició. (Però aleshores caldria preguntar-se
també si té sentit aplicar tot el pla de regadius de l’Aragó).

Té sentit? Jo crec que sí, però m’agradaria saber què hi diria en
Daniel Pagès. I en tot cas se li hauria de fer una pregunta: què cal
cultivar en aquests nous regadius? Més peres i més pomes? O més
blat de moro? O explorar ara les reals possibilitats de les plantes
que poden produir etanol? Com ja s’està fent, a gran escala, al
Brasil i als Estats Units, i es comença a fer a França. De tot això en
Daniel Pagès ens en parlaria amb gran autoritat.

5.- Ho faria molt bé perquè una cosa que el va distingir fou la seva
idea que l’agricultura catalana només podria sobreviure si s’hi
incorporava molta tecnologia i molta informació sobre les tendències
del mercat. De fet, molta Universitat. El seu referent era la
Universitat Davis de Califòrnia. Doncs bé, ara som en aquest punt.
Som en el punt en que hem d’apostar a fons per la recerca i la
innovació.


Acabo amb un comentari general i una referència literària sobre
l’aigua. Literària i molt punyent. Molt aclaridora.

El comentari és que com més es desenvolupa un país més aigua
necessita, i per tant més probable és que hi hagi escassetat d’aigua.
És clar que això serà més o menys greu segons quin sigui el model
de desenvolupament. Aquí mateix tenim el debat sobre com ha de
ser el desenvolupament de la costa mediterrània espanyola. D’un
territori del que en Raimon, citat per en Daniel Pagès en el llibre diu
“al meu país la pluja no sap ploure”. Hi ha d’haver més edificació,
més camps de golf, més població, més turisme, etc., que són tots
consumidors d’aigua, o no? Si és que no, què hi ha d’haver? I
l’aigua, si no en tenen prou (i no en tenen prou), d’on ha de venir, ja
que no pot venir ni de l’Ebre ni del Roine? De les dessalinitzadores?
De les aigües regenerades? De l’estalvi?

Examinem un altre cas més dramàtic. L’Índia progressa, i com que
progressa té cada cop més problemes d’aigua. Un estudi recent
sobre això resumia lacònicament la situació amb aquesta frase: “La
crisi de l’aigua empitjora a mesura que l’Índia s’enriqueix”.
Problemes de subministrament, problemes de qualitat de l’aigua,
problemes de distribució desigual en el territori. Però l’Índia s’ha
d’enriquir. És una necessitat imperiosa i una aspiració molt justa.

L’aigua, el bé més preciós. L’aigua, font de riquesa, de vegades de
supervivència, i per això sovint de guerres.

I això em porta a aquella referència literària que abans he enunciat
de Saint Exupéry.

Explica en un dels seus llibres la història de dos caps de tribu del
desert. Són amics, es consideren i es respecten. Se són mútuament
lleials. Però un té pous d’aigua i l’altre no. I un diu a l’altre: “Tinc mil
dones i infants que passen gana perquè els meus ramats no tenen
aigua i es moren. Tu tens aigua, deixa’ls venir a abeurar-se”. I l’altre
respon: “Jo també tinc dones i infants que viuen gràcies als meus
ramats. No et puc donar aigua”. I la guerra, conclou Sr. Exupéry, “va
decidir entre els dos pobles”.

Potser després de tanta retòrica sobre la solidaritat, i amb els
avenços tècnics que ara hi ha, potser distribuir l’aigua cada cop serà
més fàcil. I més humà. Esperem que això sigui així.

En tot cas el que és segur és que contribucions com les d’en Daniel
Pagès hi ajudaran. Pel coneixement tècnic i per l’esperit constructiu.

Per això el recordem afectuosament.


Jordi Pujol i Soley
Expresident de la Generalitat de Catalunya
(Maig de 2007)